PENYAGOLOSA - DESEMBRE
El Penyagolosa és un cim situat a la comarca de l’Alcalatén, a la provincia de Castelló, té una alçada de 1813 metres i és la muntanya més alta del regne de València. El lloc més idoni per pujar-hi és des del monestir de Sant Joan de Penyagolosa, situat a 1300 metres al peu de la muntanya. Per telèfon ens posem en contacte amb els guardians del monestir, avui sense vida monàstica i reconvertit en alberg. Ens informen que només tenen obert de divendres a diumenge i que no cal arribar abans de les set del vespre perquè ells pugem de Castelló els divendres amb tot lo necessari per atendre els hostes.
Sortim de Barcelona de bon matí i autopista i carreteres. Ja en terres de Castelló anem deixant pobles de noms per nosaltres desconeguts com: Xodos, Benafigos, Vistabella... i ¡oh sorpresa a mida que la carretera, que està glaçada, s’enfila pel port del Vidre, veiem al lluny el Penyagolosa tot nevat i ens desanimen pensant que demà no podrem pujar-hi.
Cap a les sis de la tarda arribem a l’alberg-monestir. Està voltat de glaç i neu i fa un fred que pela. Tot és fosc, no hi ha llum elèctrica fins a les set que arribaran els responsables de l’alberg ja que ells són els encarregats de connectar-la i de posar en marxa la vida de l’alberg. Veiem una lluentor en un dels edificis i descobrim l’ermità que viu sol en un edifici molt rònec, (val a dir que tot el monestir és igual de rònec), però té una gran xemeneia amb un foc viu que ens reconforta, a la vegada que dóna un to misteriós a tot l’entorn.
 |
| El monestir de St.Joan de Penyagolosa |
Després de sopar traiem el cap a fora. El cel és ple d’estrelles, el terra és ple de glaç i la temperatura de l’habitació i dels passadissos del monestir és de 10 graus sota cero, no hi ha cap finestra que ajusti i el fred s’hi cola a pleret. I oh sorpresa¡ A la recepció lloguen bosses de goma d’aigua calenta. No calen comentaris. A les dotze de la nit s’apaga el llum i la única claror en habitacions i passadissos és la flama bellugadissa de les espelmes. Tot té un aire de misteri d’època medieval. Arraulits a les lliteres i de dins del sac de dormir en surt una veu gelada per dir-nos BONA NIT.
Bon dia! Després de trencar el gel de les dents a cops de raspallet, esmorzem i comencem la pujada. Fa fred però el sol proporciona una tèbia escalforeta. Ens enfilem per boscos de vegetació molt variada: pi, pi avet, alzines, boix grèvol... i una font amb un nom molt curiós Font de la PEGUNTA (més tard sabrem el perquè d’aquest nom). Anem pujant amb un pam de neu però no es difícil de caminar. Cap a les dotze del migdia arribem al cim del Penyagolosa i l’espectacle és magnífic i no sabem on mirar. Ens apropem al vessant contrari per on hem pujat i ens esborrona contemplar la verticalitat de les seves parets només aptes per escaladors arriscats.
 |
| El Penyagolosa |
