Projecte Cabana

Pels camins del Comte Arnau

El castell de  Mataplana, esta situat al costat nord occidental del terme de Gombrèn.  Sembla que fou la residència del llegendari comte Arnau, dit també senyor de Mataplana. 

A pocs metres de la carretera, que va a Castellar de n’Hug, trobem les restes del que fou un conjunt romànic format pel castell de Mataplana, avui enrunat, i uns  metres més avall hi ha l’església de St.Joan de Mataplana que era la capella del castell. Es una petita esglesiola  romànica construïda a cavall dels  segles XI i XII.

Ens arribem al poble de Gombrèn i visitem el seu petit nucli antic.   Ara ens toca fer una forta pujada fins a l’hostatgeria del santuari de Montgrony  que té una alçada de 1353 metres, (s’hi arriba amb cotxe)i és també un dels llocs significatius de la llegenda del comte Arnau. Segons la llegenda el comte va ser condemnat per no pagar la soldada al serfs que van construir l’escala excavada a la roca  que pujava  al santuari. 

Avui des del Santuari surt una altra escala que després de pujar 140 graons ens deixa al pla de St.Pere on hi ha  l’església romànica de St.Pere de Montgrony. Es del segle XI, i te la particularitat que la  porta d’entrada està arrecerada per un atri cobert. Des d’aqui les vistes del Pedraforca, del Cadí i del Montseny, són magnífiques.

Ara tornarem al poble de Gombrèn on podem visitar  el Museu del Comte Arnau on ens podem  fer una idea de l’esplendor del castell i el seu conjunt on el feudalisme era el màxim exponent d’aquella època.

Acabarem l’excursió recordant els versos de Verdaguer:

                                      Lo comte de Matapalana  

                                      ne tenia dos cavalls

                                      l’un era blanc com la gebre

                                      l’altre fosc com lo pecat.

                                      Malhaja lo cavall negre

                                      benhaja lo cavall blanc   

  

MEQUINENSA 2010

MA-TA-GALLS

La definició  etimològica del mot MATAGALLS, és molt incerta Una de les definicions és que te arrels celtes; una altra versió descompon la paraula en Mata i Galls, que volen dir abundància i pedres triturades per la neu, respectivament; una altra versió es basa en la similitut  del nom d’aquesta muntanya al de matorralls per la gran quantitat de ginebrons tant abundants que s’hi troben.

Som a Collformic a una alçada de 1145 metres.  Ens deixem de definicions i comencem la pujada. Quan fa una horeta que caminem arribem al pla  de la Barraca, un prat herbat al mig del qual hi podem veure un  antic pou de glaç, avui, però la vegetació gairebé l’ha envaït

Continuem pujant. Un últim esbufec i ja som  al cim que amb els seus 1700 metres d’alçada és el tercer pic més alt del Montseny està coronat per la coneguda “Creu de Matagalls” (sembla que erigida per St:Antoni Mª   Claret) Els clics de les càmeres trenquen aquets silenci majestuós que poetes com Maragall, Verdaguer  Marià Manent o Guerau de Liost van plasmar en les seves obres.. Un breu descans  i comencem la baixada cap al santuari de Sant Segimon on la llegenda explica que Segimon  era el fill del rei de la Borgonya i no volen ser rei va decidir venir a fer vida d’eremita en una  cova del  Montseny i  que amb el temps aquella cova esdevingué en aquest santuari. Avui resta gairebé enrunat

Prop del santuari hi ha la font de St.Miquel. i  a tocar de la font  s’esmuny el torrent dels Rentadors que ofereix un escenari magnífic per remullar-se i dinar.

Ara  cal tornar a Collformic, on veiem la creu de Ferro que recorda la mort

de molts liberals a mans del carlins. Tan de bo que avui el Monseny ens inspiri a tots el seny suficient per tal de no repetir escenes tristes de la nostra història com aquesta que ens recorda la creu de Collfomic.    

.     

PENYAGOLOSA - DESEMBRE

El Penyagolosa és un  cim situat a la comarca de l’Alcalatén, a la provincia de Castelló, té una alçada de 1813 metres i és la muntanya més alta del regne de València. El lloc més idoni per pujar-hi és des del monestir de Sant Joan de Penyagolosa, situat a 1300 metres al peu de la muntanya. Per telèfon ens posem en contacte amb els guardians del monestir, avui sense vida monàstica i reconvertit en alberg. Ens informen que només tenen obert de divendres a diumenge  i que no cal arribar abans de les set del vespre perquè ells pugem de Castelló  els divendres amb tot lo necessari per atendre els hostes. 

Sortim de Barcelona de bon matí i autopista i carreteres. Ja en terres de Castelló anem deixant pobles de noms per nosaltres desconeguts com: Xodos, Benafigos, Vistabella... i ¡oh sorpresa a mida que la carretera, que està glaçada, s’enfila pel port del Vidre, veiem al lluny el Penyagolosa tot nevat i ens desanimen pensant que demà no podrem pujar-hi.

Cap a les sis de la tarda arribem a l’alberg-monestir. Està voltat de glaç i neu i fa un fred que pela. Tot és fosc, no hi ha llum elèctrica fins a les set que arribaran els responsables de l’alberg ja que ells són els encarregats de connectar-la i de posar en marxa la vida de l’alberg. Veiem una lluentor en un dels edificis i descobrim l’ermità que viu sol en un edifici molt rònec, (val a dir que tot el monestir és igual de rònec), però té una gran xemeneia amb un foc viu que ens reconforta, a la vegada que dóna un to misteriós a tot l’entorn.   

El monestir de St.Joan de Penyagolosa

Després de sopar traiem el cap a fora. El cel és ple d’estrelles, el terra és ple de glaç i la temperatura de l’habitació i dels passadissos del monestir és de 10 graus sota cero, no hi ha cap finestra que ajusti i el fred s’hi cola a pleret. I oh sorpresa¡ A la recepció lloguen bosses de goma d’aigua calenta. No calen comentaris. A les dotze de la nit s’apaga el llum i la única claror en habitacions i passadissos és la flama bellugadissa de les espelmes. Tot té un aire de misteri d’època medieval. Arraulits a les lliteres i de dins del sac de dormir en surt una veu gelada per dir-nos BONA NIT.

Bon dia! Després de trencar el gel de les dents a cops de raspallet, esmorzem i comencem la pujada. Fa fred però el sol proporciona una tèbia escalforeta. Ens enfilem per boscos de vegetació molt variada: pi, pi avet, alzines, boix grèvol... i una font amb un nom molt curiós Font de la PEGUNTA (més tard sabrem el perquè d’aquest nom). Anem pujant amb un pam de neu però no es difícil de caminar. Cap a les dotze del migdia arribem al cim del Penyagolosa i l’espectacle és magnífic i no sabem on mirar. Ens apropem al vessant contrari per on hem pujat i ens esborrona contemplar la verticalitat de les seves parets només aptes per escaladors  arriscats.

El Penyagolosa

Arriba l’hora de la baixada i deixar aquesta muntanya mítica que ha inspirat tota mena de llegendes: tresors amagats, cadàvers vivents, bruixes i dimonis que habiten en avencs esfereïdors... Diuen que també s’hi veuen ovnis... Nosaltres arribem a l’alberg-monestir esperant que la propera nit veurem una corrua d’ànimes de frares passejant pels gèlids passadissos.

VIDEO

LES TINES DEL FLEQUER                                                                           

                                                    

Al segle XIX les vinyes franceses van ser atacades per la fil.loxera i França es va quedar sense vi i per tant no va poder importar vi a Amèrica que eren els seus principals clients. I aquest fet negatiu per França va ser positiu per Catalunya que també tenia vinya encara que minsa.  Afortunadament els Pirineus van fer de barrera impedint el pas de l’insecte que també va fer estralls a la vinya catalana al cap de trenta o quaranta anys, i aquests  trenta o quaranta anys van servir perquè les vinyes catalanes augmentessin i  milloressin al màxim la seva producció i anomenada.

Vinyes 

I amb aquest motiu van sorgir vinyes per tots els terrenys aptes de fer-les créixer i això és el que va passar a la vall del Flequer. Es van tallar alzines i roures i es van plantar ceps.

Però la vall del Flequer no tenia  bona comunicació per dur els raïms als llocs on elaborar el vi, tenint en  compte que a la vall hi havien plantat ceps pagesos de Manresa i d’altres poblacions, i dur els raïms fins a les cases respectives per elaborar-ne el vi era un inconvenient ja que amb el transport es podia  malmetre el raïm. Aquesta dificultat va despertar l’enginy  i així va ser com van aparèixer les tines que encara podem veure avui.

Interior de les tines

                                                     

Les tines són construccions rodones, i estan fetes amb pedra i morter de calç i el interior està revestit de ceràmica d’un to vermellós. A la part de dalt de la tina s’hi posava un entramat de fustes travesseres, un pel separades, a sobre de les fustes s’hi tirava el raïm s’aixafava i el most s’escolava per entremig de les fustes i queia al fons de la tina. Amb aquest sistema quedava el vi s’elaborava a peu de vinya i es podia transportar sense por de que es fes malbé.

La fil.loxera  va arribar per fi a Catalunya i va assolar les vinyes  i el seu conreu va ser abandonat.

Avui recorrent la vall del Flequer a través del camins i corriols, podem imaginar una vida  plena d’esplendor i ara  només hi resten les tines amb els noms del seus antics propietaris, noms com les tines del Bleda, les de les Tosques, les de la Escudelleta, o les del Ricardo. El bosc intenta engolir-les  però elles sobresurten com a testimoni d’aquella  època de prosperitat econòmica ja que elles van ser les protagonistes de les millors veremes que van viure els vinaters del nostre país.

Tines de les Tosques

Tines d'en Ricardo

                                                                            

MONTSERRAT

Un dia, durant l’era terciària, el mar es revoltà i del fons d’aquelles aigües embogides  va emergir el massís de Montserrat. Els freds, els vents, les pluges, i les glaçades van anar donant forma i relleu a roques i agulles fins a convertir-se en aquest massís muntanyós únic i singular  que avui coneixem  i que en la seva vessant oriental s’hi va bastir el Monestir de Sta.Maria de Montserrat a una alçada de uns 700 metres.

Porta romànica

El santuari documentat com a ermita l’any 900 fou erigit en monestir benedictí vers l’any 1025, si bé ha sofert moltes transformacions i l’any 1560 es començà a construir la gran basílica que fou consagrada l’any 1600. De l’època romànica s’ha conservat la portada de la primitiva església que es pot veure en el corredor d’accés a l’atri.

La imatge romànica, del segle XII-XIV, de Santa Maria de Montserrat –La Moreneta- presideix el temple.

Aquesta muntanya està situada entre les comarques del Bages, L’Anoia i el Baix Llobregat.  Hi ha diferents formes per pujar a Montserrat, un tren cremallera que data de finals del segle XIX, una carretera apte per a tot tipus de vehicles motoritzats, i un aeri que ens pocs minuts supera un desnivell de 500 metres fins el monestir. Avui però pujaren caminant a Montserrat pel camí anomenat de “Les Bateries” que surt del poble de Collbató. La pujada es considerable però envoltats de l’aroma del romaní i la farigola se’ns fa més suau el camí.  Arribem al pic de St.Jeroni que és el punt més alt del massís amb 1224 metres d’alçada i des de el seu mirador se’ns ofereix una panoràmica que va des de  els  Pirineus fins a la Mediterrània.

Pas dels francesos

De camí cap al monestir passem pel engorjat pas del francesos i aquest nom ens fa pensar en les batalles que van tenir lloc per aquestes contrades pels volts dels anys 1800.

La muntanya de Montserrat és un centre d’atracció per a tot tipus de gent, pels escaladors i excursionistes és un paradís ideal, pels estudiosos és un centre de cultura ja que el monestir té la seva pròpia impremta, te una important biblioteca amb uns 250.000 volums, dels quals n’hi ha alguns d’incunables, papirs i manuscrits. També és molt important el Museu, una de les seccions dedicada a la Prehistòria on s’hi recullen les exploracions arqueològiques fetes a les moltes coves que hi ha dins la muntanya i que eren habitades per eremites, en un altra secció del museu hi ha la  Pinacoteca amb valuoses obres d’autors de l’escola catalana, castellana i bíblica. Pels turistes i passejants hi ha restaurants, hotels, celles i botigues i per a les persones que volen passar un dies de recolliment a la muntanya els monjos tenen una hostatgeria on poden fer vida com a hostes del monestir

Arribem al monestir a la una del migdia el temple s’omple de gent i l’escolania ens obsequia amb el cant de la Salve i el Virolai cosa que agraïm molt després de la llarga caminada que hem fet per la muntanya de Montserrat.

 
   

 

PUJAR VIDEO

ELS CINGLES DE BERTI

                                                       

                                                           

Els cingles de Bertí, formen part de la Serralada Pre-litoral Catalana.  El riu Congost, que neix a la població de Centelles, fa de separació entre els Cingles de Bertí i el Montseny.  Tot seguint els seu curs ens endinsarem pels racons no gaire coneguts que formen els Cingles de Bertí. A la població de la Garriga trobem la antiga parròquia de St. Esteve de la Doma, edifici d’origen romànic, però amb moltes modificacions posteriors. A la Garriga també s’hi conserven cases d’estil modernista. Des del seu origen la Garriga ha estat vinculada amb les aigües termals i conten que el rei Martí el Humà i la seva esposa feren estada en un d’aquests establiments l’any 1400. Un sender de petit recorregut ens pujarà fins el santuari de Puiggraciós del segle XVIII,que té una alçada de 699 metres. Una carretera solitària ens porta al petit nucli de Montmany,  misteriós escenari de la novel.la del Sots Feréstecs. Seguint el sender de petit recorregut ja en el terme del Figaró visitem  l’ermita romànica de St.Pere de Valldeneu. Pujant amunt i seguint el sender PR C-33) ens endinsem al Sot del Bac amb un saltant d’aigua espectacular. 

Salt del Sot del Bac

Cal dir que el Sot del Bac va ser lloc d’iniciació per molts excursionistes catalans per fer pràctiques d’escalada a les famoses roques conegudes com el Tap de Xampany i les Dues Germanes. Un grau amb fort desnivell ens porta al coll de  Pedradreta amb 655 metres d’alçada, aquest nom de Pedradreta li ve donat per un menhir desaparegut, seguim per la carena  i pugem al lloc   anomenat La Trona, des de on podem gaudir d’una vista esplèndida del Montseny.

Seguint carena endavant hi ha  el castell de Castellcir (enrunat),dit també de la Popa, perquè va ser edificat sobre una roca que  te la forma de la popa d’un vaixell. Ara  ens cal baixar per un corriol amb fort pendent i arribar a la població de  Centelles i ja en els últims contraforts del cingles de Bertí i amb una alçada de 855 metres hi ha  el castell de Centelles  que l’any 898 ja era esmentat i que actualment les seves runes ens parlen d’un passat de la nostra història.   

Castell de Castellcir o de la Popa

SERRALADA LITORAL CATALANA

(Serralada de Marina)                                                      

Al N.E de la ciutat de Barcelona, trobem la serralada Litoral Catalana, dita també serra de Marina, que s’estén  entre el  Baix Ter i el Baix Penedés.

Per tenir una idea de l’antiguitat de aquesta serra, a Sta.Coloma de Gramanet hi trobem el Puig Castellar (303 m.)  poblat ibèric de la tribu dels laietans  que des d’aquesta atalaia controlaven el Vallès Occidental i la zona de la costa des de Montjuïc fins al Masnou.

                                                                                                            

A tocar de Badalona, hi ha l’ emblemàtic monestir gòtic de St.Jeroni de la Murtra   on els Reis Catòlics van rebre Colom  a la tornada d’aquest d'América. Deixem enrera St.Jeroni i arribem  a la cartoixa de Sta.Maria de Montalegre que és l’única cartoixa activa de Catalunya.

Prop de Vilassar de Dalt trobem la Roca d’en Toni,un monument megalític, que és el dòlmen més conegut de la serra del Maresme. Els historiadors situen aquesta construcció dins del període neolític.

Per sobre del poble de Premià de Dalt trobem la petita ermita  romànica de St.Mateu documentada al segle X. Molt a prop s’hi troba la font de Sant Mateu..

Castell de Burriach

C   

serralada del litoral

La serralada de Marina

FLORA, FAUNA I POETES DE COLLSEROLA

A Collserola,  com a bosc mediterrani que és, hi trobem  arbres com l’alzina, el roure, l’om, l’àlber,  el pollancre i el pi blanc, arbustos com el  marfull, l’arboç, l’estepa blanca, la farigola, el bruc, el romaní, l’argelaga, el galzeran i la ginesta.

                                                 

Tot i que la pressió humana ha fet disminuir la fauna,  a Collserola encara hi trobem una vintena d’espècies d’ocells, com el gafarró  el mussol i l’òlia;  mamífers, com el conill, l’eriço,  l’ esquirol i el senglar que es l’animal més gran que avui podem veure a Collserola;  com amfibis  hi viuen  el tòtil, el gripau i la salamandra.

                                 

Cap a finals del segle XIX ,  el romanticisme de la renaixença fa que els poetes s’interessin per la muntanya i li dediquin poemes inspirats pels seus boscos, ermites, castells, flora i fauna.  A través  de Joan Maragall,  Gaziel , Foix,  Rusiñol,  Carner, Verdaguer,   Pla,  Joan Vinyoli , Joan Margarit i altres podem gaudir avui d’un immensa bibliografia poètica de Collserola.        

      

                                                   

FLORA, FAUNA I POETES DE COLLSEROLA

A Collserola,  com a bosc mediterrani que és, hi trobem  arbres com l’alzina, el roure, l’om, l’àlber,  el pollancre i el pi blanc, arbustos com el  marfull, l’arboç, l’estepa blanca, la farigola, el bruc, el romaní, l’argelaga, el galzeran i la ginesta.

Tot i que la pressió humana ha fet disminuir la fauna,  a Collserola encara hi trobem una vintena d’espècies d’ocells, com el gafarró  el mussol i l’òlia;  mamífers, com el conill, l’eriço,  l’ esquirol i el senglar que es l’animal més gran que avui podem veure a Collserola;  com amfibis  hi viuen  el tòtil, el gripau i la salamandra.

                                             

                                                       

Cap a finals del segle XIX ,  el romanticisme de la renaixença fa que els poetes s’interessin per la muntanya i li dediquin poemes inspirats pels seus boscos, ermites, castells, flora i fauna.  A través  de Joan Maragall,  Gaziel , Foix,  Rusiñol,  Carner, Verdaguer,   Pla,  Joan Vinyoli , Joan Margarit i altres podem gaudir avui d’un immensa bibliografia poètica de Collserola.        

      

ELOGI DE LES MUNTANYES

Com la muntanya no hi ha res al món!

Afigureu’s que sou per la collada,

pugeu amunt i us reventeu el pit,

tot el rostre se us torna esgarrinxada,

de tanta xafogor us heu abaltit.

Allò és sentir la terra vora d’un!

Amb els peus no s’enfonsa ni belluga,

i a cada pas us va enfilant amunt.

No veieu res; és el delit que us porta,                              

tant se us dóna el negre com el blanc                                

el nas us bull d’una bravada fort,

sentiu la torrentera de la sang.

Mes de sobte s’atura la pujada,

ja comença una mica de repòs,

no us costa tant el pendre l’alenada,

la suor ja us rellisca a tot el cos.

I obriu els ulls cansats que volen veure

després que el sol els estigué torrant,

i us dic que gairebé no gosen creure

allò tan bell que tenen al davant.

Hi ha a tot arreu una verdor tant fina

que no la gosaríeu trepitjar.

O quin goig a la cara s’endevina

per tots els membres i quin bon estar!

Allà alt no et consums ni t’engabanyes,

ningú se’t menja ni t’escup al front.

O si poguéssiu  veure les muntanyes!

Com les muntanyes no hi res al món!

             Josep Mª de Sagarra

COLLSEROLA

Els trams finals del rius Besós i LLobregat marquen els límits de la serra de Collserola, el punt més alt de la qual és el Tibidabo amb 500 metres d'alçada. El nom de Collserola prové de la fusió de "coll" que junt amb l'article "sa" i la paraula "erola", que es refereix a una clariana de conreu, sembla que és l'origen del nom que ens ha arribat fins avui.

Segons estudis realitzats a l'era del Paleolític (100.000 anys aC) Coolserrola ja era habitada, més endavant hi ha trestimonis de poblats ibérica instal.lats a llocs elevats com el Puig Madrona, el Turó de Moncada i el Puig d'Olorda. Més tarda i durant la colonització romana la població es concentrá a les planes.

A l'edat mitjana s'estructura el paisatge i comencen a sorgir parròquies amb nuclis de cases, com St.Just Desvern, St. Vicenç de Sarrià, St.Genis dels Agudells, castells com el de Castelllciuró i el del Papiol, monestris com el de St.Cugar i el de Valldaura, i ermites i maseis que comencen a conrear la terra.

A finals del segle XIX, l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques comença el descobriment de la serra de Collserola, i un dia d'abril del 1877 uns quants socis sortiren de Sarrià, s'enfilaren cap a Vallvidrera, passarem per la creu del LLavalloll, Sta. Creu d'Olorda, St.Feliu de LLobregat i retornaren a Barcelona.

Aquest va ser el descobriment de la serra de Collserola i així avui podem conèixer la seva fauna i flora, el seu llegat arquitectònic de monestirs i ermites, cases nobles i castells i rierols i fonts, i també l'atracció que la muntanya inspirà als poetes de la renaxença. Tot aixó serà tema per propers blogs.

COLLSEROLA

Els trams finals del rius Besós i LLobregat marquen els límits de la serra de Collserola, el punt més alt de la qual és el Tibidabo amb 500 metres d'alçada. El nom de Collserola prové de la fusió de "coll" que junt amb l'article "sa" i la paraula "erola", que es refereix a una clariana de conreu, sembla que és l'origen del nom que ens ha arribat fins avui.

Segons estudis realitzats a l'era del Paleolític (100.000 anys aC) Coolserrola ja era habitada, més endavant hi ha trestimonis de poblats ibérica instal.lats a llocs elevats com el Puig Madrona, el Turó de Moncada i el Puig d'Olorda. Més tarda i durant la colonització romana la població es concentrá a les planes.

A l'edat mitjana s'estructura el paisatge i comencen a sorgir parròquies amb nuclis de cases, com St.Just Desvern, St. Vicenç de Sarrià, St.Genis dels Agudells, castells com el de Castelllciuró i el del Papiol, monestris com el de St.Cugar i el de Valldaura, i ermites i maseis que comencen a conrear la terra.

A finals del segle XIX, l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques comença el descobriment de la serra de Collserola, i un dia d'abril del 1877 uns quants socis sortiren de Sarrià, s'enfilaren cap a Vallvidrera, passarem per la creu del LLavalloll, Sta. Creu d'Olorda, St.Feliu de LLobregat i retornaren a Barcelona.

Aquest va ser el descobriment de la serra de Collserola i així avui podem conèixer la seva fauna i flora, el seu llegat arquitectònic de monestirs i ermites, cases nobles i castells i rierols i fonts, i també l'atracció que la muntanya inspirà als poetes de la renaxença.

COLLSEROLA

MONTJUIC !!

Museu Nacional d'Art de Catalunya

L'any 1929 la muntanya de Montjuïc va ser remodelada amb motiu de celebrar-s'hi la Exposició Internacional. S'hi va construir un estadi que  acollí  competicions esportives, una carretera que travessa la muntanya i que fou un circuit de motos i cotxes, una piscina olímpica, un transbordador que creuava el mar fins a la Barceloneta, s'hi construiren també museus i un font màgica que avui encara és l'atracció dels visitants. Abans de la exposició, però, Montjuïc era plena de fonts on la gent s'hi reunia per celebrar-hi trobades familiars i socials sobretot amb motiu de la Pasqua on les típiques caramelles, tant arrelades al barri, hi feien els berenars de germanor.

                                                          

També hi havia una pedrera, les pedres de la qual serviren per aixecar monuments, un d'ells l'església de Sta.Maria del Mar.

També la muntanya de Montjuïc acolli el barraquisme que durant els anys 50 i 60 aixopluga els centenars d'immigrants que arribaren a Barcelona.

En el mirador de Miramar s'hi instalaren  les primeres antenes de televisio, i desde aquest mirador amb el mar als peus  al lluny distingim les muntanyes que ens envolten i que seràn temes dels propers blogs

MONTJUIC

El meu primer contacte amb la muntanya va ser amb la muntanya de Montjuic. Això era lògic vivint com jo vivia al Poble Sec, el barri que viu arrecerat a la seva falda.

palau de esports

No només hi anaven els que vivíem al barri, si  no que també venien a gaudir-ne gents d'altres barris, ja que en aquesta muntanya a mes de caminades hi vam descobrir un munt de coses: conreus casolans, art al palau Nacional, història (traumàtica) al castell encimbellat dalt de la muntanya, el cementiri que ens feia basarda i el millor de tot les moltes fonts que ens feien gaudir d'un senzill berenar durant les tardes d'estiu de aquelles vacances tan llargues.

D'aquesta muntanya l'any 1900 ja se'n va publicar una guia excursionista editada per una entitat anomenada "Associació de Excursions Conçell de Sis".Avui es fa estrany pensar en fer excursions per Montjuic.