ELOGI DE LES MUNTANYES

Com la muntanya no hi ha res al món!

Afigureu’s que sou per la collada,

pugeu amunt i us reventeu el pit,

tot el rostre se us torna esgarrinxada,

de tanta xafogor us heu abaltit.

Allò és sentir la terra vora d’un!

Amb els peus no s’enfonsa ni belluga,

i a cada pas us va enfilant amunt.

No veieu res; és el delit que us porta,                              

tant se us dóna el negre com el blanc                                

el nas us bull d’una bravada fort,

sentiu la torrentera de la sang.

Mes de sobte s’atura la pujada,

ja comença una mica de repòs,

no us costa tant el pendre l’alenada,

la suor ja us rellisca a tot el cos.

I obriu els ulls cansats que volen veure

després que el sol els estigué torrant,

i us dic que gairebé no gosen creure

allò tan bell que tenen al davant.

Hi ha a tot arreu una verdor tant fina

que no la gosaríeu trepitjar.

O quin goig a la cara s’endevina

per tots els membres i quin bon estar!

Allà alt no et consums ni t’engabanyes,

ningú se’t menja ni t’escup al front.

O si poguéssiu  veure les muntanyes!

Com les muntanyes no hi res al món!

             Josep Mª de Sagarra